Comencem l’any entrevistant la meravellosa fotògrafa Lydia Fernández. Una artista nascuda a Almeria però de cor granadí que ens captiva amb el seu joc de llums en blanc i negre. “Diria que el meu estil és senzill, directe i sincer. No hi ha pautes marcades, no tinc ni idea de les fotografies que vaig a fer fins al moment en què tinc davant a la persona a qui vaig a fotografiar perquè cada persona és diferent i tindrà una forma diferent d’expressar-se davant la càmera. Deixo que la persona flueixi davant la càmera per fluir jo amb ella i crear alguna cosa juntes.”
Sóc una persona una mica tímida, massa insegura, molt passional i extremadament sensible. Una persona bojament enamorada de la llum, a la qual li encanta perdre’s entre l’ombra i que ha trobat en la fotografia una forma de conèixer-se a si mateixa, d’expressar-se i de comunicar-se amb la resta del món
El 2004 em vaig mudar a Granada sense tenir realment cap pla a la vista. Vaig descobrir per casualitat que existia el curs de Tècnic en Laboratori d’Imatge i tot i que el curs ja portava començat mes i mig o així, algú s’havia donat de baixa i hi havia un lloc per a mi, així que allà que em vaig plantar. Una bata blanca, uns guants, moltes hores ficats a la cambra fosca amb la llum vermella, olor de químic … allò era màgic i gaudia de cada minut en aquesta cambra fosca, però quan vaig ficar per primera vegada un paper fotosensible amb una imatge latent i vaig veure néixer la meva primera fotografia en aquell recipient vermell amb revelador, aquest va ser el moment just en què em vaig enamorar de la fotografia.
Per què vas començar a fotografiar?
“Els meus pares tenen una caixa enorme plena de fotografies familiars juntament amb un bon grapat d’àlbums. Aquesta caixa resumeix tota la meva infància i em fa reviure tots aquells moments cada vegada que l’obro i cerco allà dins. Des que tinc ús de raó m’encanta obrir aquesta caixa i passar-hi hores i hores. Potser per aquest afany de guardar cada moment, sempre he anat amb una càmera a sobre. Però no va ser fins al 2013 quan vaig començar a fer fotos buscant alguna cosa més, buscant explicar alguna cosa amb elles.”
Què és el que vols transmetre?
“Sempre m’ha costat bastant parlar dels meus sentiments, de les meves pors, de les meves inseguretats, ho anava guardant tot dins fins que un dia, sense pretendre-ho, aquests sentiments, pors i inseguretats van sortir en forma d’autoretrat. Vaig entendre que era una forma de buidar, de deixar anar llast, de mirar als ulls als meus monstres i plantar-los cara, així que això vaig fer. els meus autoretrats no són altra cosa que això. són una mena de teràpia que m’ajuda cada dia a conèixer-me, acceptar-me i estimar-me una miqueta més. Quan faig fotos als altres intento seguir per aquest mateix camí, és a dir, que la foto no plasmi només el físic de la persona que tinc davant de la càmera, sinó que parli d’ella, de la seva ànima.”
Què representa per a tu el nu?
“Per a mi el nu és la forma més natural de fotografiar. Ja que jo el que vaig buscant és plasmar l’essència de les persones que es posen davant de la càmera, prefereixo tenir les menys distraccions possibles. La roba és un additiu que ens poden portar a jutjar les persones i pot portar-nos a fer-nos una idea equivocada. A més, amb roba és molt més difícil expressar que amb un cos nu.”
Fotografies a amistats, a models desconeguts o tots dos?
“Fotografio persones amb les que tinc algun vincle o amb les que veig que hi ha feeling i ja durant la sessió es va creant aquest vincle. Intento conèixer el màxim possible a les persones a les que retrato ja sigui abans o durant la sessió i que elles també em coneguin perquè confiïn en mi i així crear fotografies entre tots dos.”
Analògic o digital?
“Tots dos! Vaig començar fent fotos en analògic. Després em vaig comprar una digital i ja només feia fotografia en digital. Però fa un parell d’anys vaig sentir que a la meva fotografia li faltava alguna cosa i aquesta cosa era temps, pausa, espera… Així que vaig començar a buscar per rastres ia fer-me d’una bona col·lecció de càmeres analògiques, vaig buscar al traster les caixes de quan estudiava ‘Laboratori d’Imatge’ i vaig treure els apunts, el tanc amb les espirals, vaig comprar químics i vaig tornar a revelar a casa donant-li a les meves fotografies aquest temps que necessitaven.”
Per què blanc i negre?
“Crec que és el mitjà més pur i sincer, em sento molt còmoda en ell. És una manera més íntima i personal de veure la realitat. Jo intento expressar sentiments en les meves fotos i crec que el color podria portar a confusió i a distracció, mentre que en blanc i negre crec que és més fàcil intuir el que vol explicar aquesta fotografia.”
Algun referent artístic?
“Hi ha molts fotògrafs als quals admiro i que el seu treball em remou com Duane Michals, Francesca Woodman, Vivian Maier, etc.”
Tens algun projecte en ment o futura exposició?
“M’encantaria una exposició i potser acompanyada d’un petit fanzine o alguna cosa així. Ja porto bastant temps donant-li voltes i de tant en tant omplo el terra de casa amb les meves fotografies per intentar donar-li una mica de forma a aquestes idees que em ronden.”
Vols dir alguna cosa als nostres lectors?
“Si estimeu la fotografia abraceu-la, mimeu-la, respireu fotografia. I envolteu-vos de gent que l’estimi tant amb vosaltres. Tenir gent a prop amb la qual compartir la vostra passió és una cosa màgica. Deixeu de pensar en guardar sota clau els vostres ‘secrets’ pel que fa a la fotografia, deixeu de pensar que els altres són competència, que van a robar o copiar les vostres idees. Compartir és la millor manera de créixer i mentre creixeu, gaudiu del viatge, del camí.”
· Instagram: @lydia_fdz
Con la delicadeza y elegancia que le caracterizan, Female’s Soul (Yolanda Berzosa) nos presenta personas relacionadas con la fotografía erótica que bien merecen un espacio en erotic.cat. Sigue de cerca las recomendaciones de esta joven fotógrafa y modelo, seguro que descubres junto a nosotros imágenes maravillosas.
Deixa un comentari