Avui entrevistem Sandra Torralba, fotògrafa que vam descobrir gràcies a Raw i amb la qual hem tingut la sort de parlar al EroStreet Festival. Les seves fotografies no són les típiques fotos de gent nua, són escenes eròtiques que sorgeixen de les seves fantasies, de vegades tenint-la a ella mateixa com a protagonista.
Qui és Sandra Torralba?
Sóc una artista visual de 39 anys de Madrid. Encara que sempre vaig voler ser escriptora i tenia la fotografia, el teatre, l’expressió corporal entre els meus hobbies, de sobte a l’hora de triar carrera vaig entrar a una fase super acadèmica i com que tota aquesta creativitat es va quedar en letargia. Vaig estudiar medicina encara que ho vaig deixar a tercer i després vaig fer educació social, psicologia, cursos sobre gènere i desenvolupament, teràpia sexual i finalment dos màsters de psicoteràpia. Part d’això va ocórrer a Londres, on vaig viure 4 anys treballant en estats de salut mental aguda, abús sexual i violència domèstica. Poc a poc havia tornat a fer fotos, era l’època de flickr, el meu compte va començar a fer-se gran i potser vaig començar a donar-me ales. Perquè per a crear el primer és donar-se permís. Si no la censura auto-imposada és capaç d’apagar-nos a tots. Vaig trobar que la fotografia m’ajudava també a sublimar la densitat que sentia al cap, els horrors trobats i aquesta gradual pèrdua d’esperança en les persones.
El 2008 vam tornar d’Anglaterra i em vaig matricular en un màster de fotografia amb vistes a compaginar-ho amb la psicologia. Però la veritat és que mai vaig tornar a exercir, ni em vaig esforçar per això. Simplement vaig deixar que la fotografia s’ho mengés tot. Moltes vegades quan miro enrere admiro la persona que vaig ser, que era, i només puc dir en la meva defensa que ara sóc més feliç. No obstant tot allò, des l’àmbit acadèmic a lo viscut, són el magma des d’on construir les meves imatges, el meu discurs polític i social, el meu contingut i la meva força.
¿Quan vas començar amb la fotografia?
Recordo fer la meva primera pel·lícula fotogràfica (còmics fotogràfics) al voltant dels 10 anys. Eren històries molt senzilles d’assassins, sang etc., que feia amb les meves amigues i amb les que ens divertíem molt. Però si ho penso bé no és molt diferent del que faig ara. Un teatret, amb personatges disfressats explicant una història. Així que jo crec que vaig començar llavors.
Què et va portar a fotografiar erotisme?
L’erotisme m’agrada, com el sexe, els cossos, les sensacions i les emocions. Són qüestions que m’atrauen molt mes que altres, no sé per què, simplement m’interessen molt més que què sé jo, les noves tecnologies, l’economia o el bricolatge. No considero que el meu treball sigui eròtic, encara que tinc algunes sèries que ho són. I si hi ha imatges eròtiques és perquè és una cosa que em mou, que em sedueix i que m’agrada representar i sentir. El que passa és que en general l’erotisme per si sol, m’acaba semblant fàcil i m’avorreix. A mi em sol agradar més donar-li a tot un twist estrany, una segona lectura, en què hi hagi humor, o raresa, m’agrada que les imatges ens expliquin una pel·lícula sencera, amb els seus girs i les seves complexitats.
L’altre dia em presentaven com a fotògrafa eròtica a la ràdio i em semblava curiós. Concretament Estranged Sex, la meva sèrie més famosa, em sembla bastant anti-eròtica, hi ha molt d’humor i en totes les escenes alguna cosa falla, de manera que el que podria ser una escena super eròtica es converteix en una cosa bastant rara i incòmode. D’aquesta incomoditat (enrariment) sorgeixen preguntes i s’inicia un diàleg amb l’observador, vam arrencar un pensament crític compartit sobre els temes que es presenten.
Però en general, per a mi, tant el nu, com l’erotisme, l’humor, l’escenografia, o el vestuari són tot eines per a un fi, mai el fi en si mateix. La finalitat del meu treball està en el seu discurs i tota la resta treballa per a aquesta fi.
A part tinc un gran bloc de projectes bastant existencial (autoretrats, l’isola che non ce, the Downfall of the dream, the butterfly cage etc.) que es recolzen més en la fantasia, i ens parlen de somnis o malsons, de l’inconscient , i en suma d’un món molt més emocional, visceral i impulsiu.
Què vols transmetre amb les teves fotos?
Lo primer, com he dit, vull presentar una història, que té un passat, un present i un futur. I mitjançant aquesta història plantejar un enigma, una situació, un tema sobre el qual podem reflexionar junts per construir-lo de nou. Moltes vegades intento enrarir el que s’ha normalitzat i normalitzar el que s’ha enrarit, perquè de vegades quan miro el món, sembla del revés. Els pits de les mares lactants es censuren, però tenim en el porno mainstream prolapses rectals sense que ningú parpellegi massa, per dir alguna cosa, però és infinit. La relació de les persones amb els seus cossos s’ha enrarit fins a tal extrem que ja ningú sap com sentir-se amb si mateix i quina part odia mes, que si les vulves són horribles, que si els homes estan més bonics amb els calçotets posats, una mena de carrera cap a l’home màquina. Desnaturalitzem la humanitat, la repudiem, l’amaguem, i ser humans, ser animals, és el que som. Amb el gènere passa el mateix, ens atrapen en una categoria estanca i rígida que ens diu el que som, sense si més no preguntar, quan una concepció fluida del gènere i el seu reconeixement com a construcció social (que no realitat) evitaria una infinitat de mals.
Tens algun projecte en ment?
Tinc quaderns sencers de projectes en ment. El que necessito és mes temps.
Com veus l’erotisme a la societat actual?
Penso que l’entrada de nous erotismes i visions, i l’entrada en particular de les dones en la construcció de l’erotisme actual ha estat una cosa molt bonic i molt ric. Predominava una visió heterosexual masculina de l’erotisme, que és amb el que hem crescut i que era meravellós, però m’agrada mes el panorama actual, on tant homes com dones elaboren una visió de l’home com a ésser eròtic, i de la dona com a ésser eròtic. Hi ha una pluralitat que és molt més divertida.
Penso en Jamón jamón, Penelope, Bardem i Jordi Mollà i és com el sumun de l’erotisme, sense peròs. Lo que hi ha mes realitats i mes possibilitats a les quals podem dirigir les nostres mirades.
D’altra banda crec que l’erotisme actual es troba en un perpetu estat d’autodefensa i justificació, sotmès a una censura sistemàtica i enjudiciaments molt absurds.
Fonts d’inspiració
Aquesta és una pregunta sempre difícil, perquè tracta de posar noms a alguna cosa que és bastant infinit. M’inspira absolutament tot, consumeixo imatges diàriament d’una infinitat d’artistes, però m’inspira tot, reflexions amb amics, pel·lícules, la il·luminació de les pel·lícules, les vivències dels meus fills, una escena porno, un somni, una cançó. És com tenir el cor a flor de pell, a mi m’inspira tot, és el que tenim els intensos jaja.
Però si volem noms deixo caure alguns: Eugenio Recuenco, Steven Klein, Fomento & Fomento, Flora Borsi, Annie Leibovitz.
Què t’agradaria dir a les persones que ens llegeixen?
Primer que moltíssimes gràcies per llegir l’entrevista i segon que espero que els agradin les meves imatges, i que per a qualsevol cosa em podeu trobar per aquí.
On podem trobar-te?
Fins que caigui internet podeu trobar-me al meu web www.sandratorralba.com. Tinc també instagram, però com estem en guerra doncs a saber què compta tinc el dia que aneu a buscar-me. Ara per ara tinc @sandratorralba2 (doncs em van tancar la primera).
Fins al final de l’estiu, en Amantis (carrer Alcalá, Madrid), tinc 9 peces exposades a grans dimensions (esmento el de la mida perquè és una gran sensació). Per la resta, vaig informant en xarxes dels esdeveniments en què vaig participant.
Nuestro ilustrador y director de arte, se puede decir que es el alma sensible del equipo. Feminista y muy comprometido con la lucha LGBT+. Amante de la belleza, la cultura y el erotismo, ve arte en todas las cosas cotidianas del día a día. Odia profundamente la injusticia y no se queda parado ante ella.
Deixa un comentari